La vella capital del nou estat de Bòsnia-Hercegovina té una historia tràgica. La ciutat que fou primera plana dels mitjans de comunicació pel seu brutal setge entre 1992 i 1995, ha passat a tots els llibres d’història per ser l’escenari de l’atemptat contra els prínceps hereus de l’imperi austro-hongarès que donà origen a la Primera Guerra Mundial.
El 28 de juny, fa cent anys que el nacionalista serbi Gavrilo Princip, després de fallar-li la bomba que tenia preparada disparà la seva pistola contra els prínceps, vora el Latinsky most, el pont Llatí. Qui fora un heroi per a les Iugoslàvies d’abans i després de la Segona Guerra Mundial, ha quedat avui reduït a una ombra històrica, apagada pels nous conflictes que la recent guerra de Iugoslàvia va desfermar. Una trista placa en bosnià (com avui es denomina el serbo-croata que parlen a Bòsnia) i en anglès recorda el fet en una paret lateral vora el pont.
La contundència dels fets reals, canvia el seu aspecte i la seva interpretació d’acord amb l’evolució política de la societat. És allò de que la història sempre és contemporània, perquè és política, com escrigué Antonio Gramsci en els seus quaderns de la presó als inicis dels anys 1930.
Sarajevo havia format part de l’imperi otomà. Llavors la capital bòsnia era a Travnic, la ciutat del premi Nobel de Literatura Ivo Andric, a qui els bosnians d’avui no aprecien gaire tampoc. El Bazar, vora el riu Miljacka, i els vessant dels turons propers conserven tota l’essència de la ciutat islàmica. Posteriorment l’imperi austro-hongarès s’annexà la regió i l’erigí en capital provincial hi deixà tota la moderna part central i alguns dels monuments més simbòlics, com la recent restaurada biblioteca, d’aires neomudèjars que havia estat l’ajuntament de la ciutat.
A l’època del socialisme autogestionari la ciutat creixé molt, seguint les aigües del riu cap a ponent, convertint-se en un centre industrial modern i concentrant molta població rural. El 1984 culminà aquest període, també clarament marcat en la morfologia urbana, amb les seves formes grises de ciment armat, amb la celebració dels Jocs Olímpics d’hivern.
Placa commemorativa de l’atemptat, el 2006 (foto autor)
Pocs anys més va durar el socialisme i el propi estat iugoslau, desfet en les seves diverses repúbliques després d’una guerra fratricida, les conseqüències de la qual encara no es pot dir que estiguin superades. El setge de Sarajevo en fou un dels episodis més aclaparadors, que no l’únic. En la reconstrucció post-bèl·lica, l’Ajuntament de Barcelona, ciutat olímpica també i que hauria estat la primera ciutat objectiu militar en la guerra d’Espanya, un ben trist rècord, hi tingué un paper destacat. Com la universitat de Barcelona que hi concorregué en la reconstrucció de la universitat de Sarajevo.
En els actes del trist, però important centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, només tres ciutats han estat convidades; les dues capitals imperials, Istanbul i Viena, i també Barcelona. L’Ajuntament barceloní sembla que no ha entès el privilegi d’aquesta invitació i l’alcalde no hi ha assistit. Els temps canvien i les valoracions dels fets històrics amb ells, a tot arreu.
Per saber ne més:
CARRERAS, C.; MORENO, S. “Los procesos de modernización en Sarajevo. La incierta dirección de la flecha del tiempo“. Anales de Geografía de la Universidad Complutense. 27 – 1, pp. 29 – 44. Facultad de Geografía e Historia, Universidad Complutense de Madrid, 2007.
Carles Carreras és Professor del Departament de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona
Ficha bibliográfica:
CARRERAS, Carles. Sarajevo, 100 anys de conflictes. GeocritiQ. 28 de junio de 2014, nº 63. [ISSN: 2385–5096]. <http://www.geocritiq.com/2014/06/sarajevo-100-anys-de-guerra/>
